Potser m’heu sentit dir algun cop que soc la setena generació de pintors —o artistes— a la meva família. Tenia ganes d’escriure aquesta petita història —en minúscules, però plena de color— dels meus avantpassats a partir del que s’ha anat recuperant d’una recerca genealògica molt exhaustiva. El treball de recerca ha estat intens i complicat entre altres coses perquè García és un cognom massa comú, que els segons cognoms que apareixen a través dels temps també son bastant comuns i, a més, veureu que tots els noms de pila passen iguals de generació a generació, cosa d’altra banda habitual a l’Espanya dels segles XVIII i XIX.
A més, veureu que l’entorn artístic en aquesta família devia ser molt potent: artesans gravadors, dibuixants, litògrafs, pintors, cartellistes… A cada generació no en surt un, sinó diversos pintors o artistes. Les arts eren el «negoci» familiar. En el meu relat intentaré centrar-me especialment en la meva línia genealògica directa, però hi ha ramificacions per tot el camí.
De petit, a casa els meus pares, vivia envoltat de quadres d’avis i besavis i rebesavis que no vaig conèixer. Desenes d’aquarel·les, olis, retrats, marines… de tot. Però sobretot m’impactaven els retrats. Els mirava i ells em miraven. Eren «de la família». Durant anys no vaig ni pensar a dir-me pintor ni molt menys a considerar-me la setena generació. Sentia que era un títol que m’havia de guanyar i, encara que no ho faig de forma professional, a base de pintar quadres, fer exposicions i fins i tot guanyar algun premi, sento que potser sí que formo part d’aquesta nissaga.
El meu besavi, i també el meu tiet-avi, per pintar, disfressaven la família, muntaven escenaris teatrals i els feien fotografies en blanc i negre per tenir models. Tinc les fotos guardades, i negatius de vidre de les primeres càmeres de fotos. Hi ha fotos de la meva besàvia i tota la família, fins arribar al meu pare de petit, disfressats de pescadors, mariners, pagesos, de tot… Jo, últimament, faig servir la Intel·ligència Artificial per generar cares i models que no existeixen per inspirar-me. Quan ho faig, penso: «On anirem a parar? Com ha canviat tot!». Però en el fons, m’adono que els meus avantpassats i jo fem el mateix: utilitzar la tecnologia del nostre temps (ells la fotografia, jo la IA) per intentar atrapar la mateixa emoció humana per pintar-la després.
Però anem al gra: anem a la història i a conèixer els personatges. Remuntem-nos a meitat del segle XVIII a Segòvia…
El bressol de l’ofici
El 1748 va néixer a Segòvia Antonio García Martín, «el viejo». Poca cosa sabem d’ell, només que era oficial de la Contaduría de la Real Casa de la Moneda de Segovia.
La Real Casa de la Moneda de Segovia era una ceca (nom genèric que rep qualsevol establiment oficial on s’encunya moneda) coneguda com el Real Ingenio (se l’anomena així perquè, a diferència de les altres cecas d’Espanya que encara encunyaven manualment a martell, la de Segòvia era una fàbrica totalment mecanitzada), i va ser una institució pionera en la història industrial europea. Construïda per ordre de Felip II el 1583, implementava un sistema de laminació i encunyació mecanitzat mitjançant enginys moguts per rodes hidràuliques.

Per entendre el context on vivia, cal aturar-se un moment en què era exactament la Real Casa de la Moneda de Segovia. La seva història constitueix una crònica viva de l’evolució de les elits tècniques i artístiques durant la Il·lustració i del trànsit cap a la modernitat. Les estructures de poder i producció de la Corona van fomentar una professionalització que oscil·lava entre el rigor comptable, la precisió artesanal i l’expressió artística liberal. En aquest context, la pintura i el dibuix no eren disciplines aïllades, sinó l’extensió natural d’una formació basada en l’ordre, la geometria i la representació simbòlica de la monarquia.
Aquesta fàbrica no era només un taller de producció; era un complex departamentalitzat on convivien experts en fosa, mecànica, comptabilitat i gravat.
Antonio García va servir com a oficial de la Contaduría de la Real Casa de la Moneda. Al segle XVIII, la Contaduría no era una oficina de registre com entenem ara, sinó l’òrgan supervisor que garantia la integritat del tresor reial i la correcció de tots els processos econòmics de la ceca. Després de la reforma administrativa de 1730, la jerarquia de la fàbrica va situar el Comptador com una de les figures més poderoses, només per sota del Superintendent i, en molts aspectes, amb funcions de control sobre el mateix Tresorer. Antonio va viure la transició cap a una burocràcia moderna on la comptabilitat era la «nova ciència» per evitar el frau en la moneda. Mentre ell comptava rals, a Europa naixia l’Enciclopèdia. Ell era el garant de l’ordre en un món que començava a valorar la precisió per sobre de la tradició.
Ser oficial de la Casa de la Moneda comportava un estatus social elevat. Eren nomenats directament pel Rei i gaudien de privilegis com l’exempció de certs impostos i el dret a allotjament dins del recinte de la fàbrica, on disposaven d’habitacions per a vivendes i despatxos. Aquesta proximitat física amb el procés de fabricació permetia que els fills dels oficials creixessin en un entorn on la mecànica, la metal·lúrgia i el dibuix tècnic formaven part de la seva quotidianitat. García Martín, per tant, no només gestionava xifres, sinó que supervisava un procés de creació artística industrial que el seu fill heretaria des d’una vessant més plàstica.
Sabem que es va casar el 1770 amb Maria González (que va ser la seva primera esposa) i van tenir un fill.
L’escultor de l’acer
Antonio García González, doncs, va néixer també a Segòvia l’any 1772. Es deia igual que el pare i com ell va treballar a la Casa de la Moneda, igual que ell. Consta que allà va exercir de gravador i a més a més era ajudant de dibuix de l’Escola de Dibuix de Segòvia. Aquestes activitats coincideixen amb el moment d’esplendor del Neoclassicisme, després de les reformes de Carles III, que buscaven la unió de les arts amb les ciències útils.
La professió de gravador a la ceca era considerada una de les arts més complexes i especialitzades de l’època. García González no era un simple operari; era, en essència, un escultor de baixos relleus en miniatura que treballava sobre un suport d’extrema duresa: l’acer. El gravador tenia la missió de tallar «en buit» les matrius i els encunys que posteriorment imprimirien la imatge del monarca i l’escut de les Espanyes sobre el metall preciós.

Paral·lelament a la seva tasca a la fàbrica, García González exercia com a ajudant de dibuix. L’Escola de Dibuix de Segòvia va ser fundada l’any 1774 per Antonio Espinosa de los Monteros, que també era el gravador principal de la Casa de la Moneda. Aquestes escoles eren el pilar fonamental de la política il·lustrada: es considerava que el dibuix era la llengua universal de les arts i les manufactures, i que sense ell no hi podia haver ni bon gravat, ni bona arquitectura, ni bona indústria. El dibuix, en aquella època, no era «oci”, sinó una qüestió d’estat: Espanya necessitava artesans que sabessin dibuixar per competir amb la indústria estrangera.
Com a ajudant de dibuix, García González participava en la formació d’aprenents i ciutadans, ensenyant principis de geometria i perspectiva, dibuix d’anatomia i acadèmies i disseny ornamental.
Aquesta vinculació docent demostra que García González formava part del cercle intel·lectual de la ciutat, col·laborant amb figures com Espinosa de los Monteros en la creació d’una col·lecció d’estampes i models que servirien de base per a la futura col·lecció del Museu de la Casa de la Moneda.
L’Antonio es va casar amb la Maria Suárez, van tenir 5 fills i va néixer la tercera generació.
Del metall al llenç: el salt a la Cort
Antonio García Suárez, també va néixer a Segòvia el 1799, i ja viuria tota la vida al segle XIX. D’aquest Antonio (ja en portem tres) ja sabem moltes més coses i aquest era ja clarament pintor de professió.
La transició del gravat i dibuix (García González) a la pintura (García Suárez) és un camí recorregut per molts artistes de l’època. El gravador és, en molts aspectes, un «pintor sobre acer» o un «escultor en miniatura». La base de la formació de García Suárez probablement va ser l’Escola de Dibuix on el seu pare ensenyava.
Antonio García Suárez neix a les portes d’un segle XIX turbulent. La seva formació pictòrica va aprofitar la solidesa tècnica del gravat i dibuix patern per evolucionar cap a gèneres més lliures com el retrat a l’oli o la pintura religiosa. Mentre que el seu pare gravava la imatge del Rei en el metall, Suárez explorava la llum i el color sobre el llenç, però mantenint sempre la precisió en el dibuix que caracteritzava els alumnes de l’escola segoviana.
Sabem que va anar a viure a Madrid, i, segons la tradició oral familiar, va ser aprenent del taller del mateix Francisco de Goya (deuria ser durant els últims anys del mestre a Madrid, abans del seu exili el 1824). Això devia ser el màxim prestigi possible i indica que García Suárez posseïa un talent excepcional que li va permetre entrar en el cercle més selecte de l’art cortesà.
Va viure el pas del món antic a l’Estat Liberal amb el regnat d’Isabel II. Segons les dades que tenim, va ser pintor de la Cort i probablement va treballar al Palacio Real de Aranjuez i altres esglésies i llocs del patrimoni reial a Madrid. Va restaurar les pintures del sostre de las Descalzas Reales de Madrid que es van fer malbé per un incendi i va pintar els Quatre Evangelistes a les petxines de la mitja taronja de l’església de San Martín.

Ser pintor de la Cort (o de Cambra), no era només un títol honorífic; era un càrrec de l’administració reial. Com a tal, tenia l’obligació de decorar els Reials Llocs (Sitios Reales). Aquest càrrec probablement li donava un sou fix i un estatus de funcionari d’elit de la Corona, seguint la tradició administrativa del seu avi a la Contaduría.
Va ser mestre pintor i professor de pintura. Com a professor, va estar vinculat i premiat a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, que era qui supervisava la formació artística a tot el país i pel conservatori d’arts.
Sabem que en la seva maduresa va exposar a l’exposició general de belles arts del 1858 presentant dos quadres. La seva participació en aquesta exposició és molt important. Les Exposicions Nacionals (iniciades el 1856) eren els esdeveniments més importants de l’art espanyol del segle XIX. Va viure el Madrid de les tertúlies i el Prado acabat d’estrenar.

L’Antonio es va casar amb la Carmen Mencía. Van tenir 10 fills. Una filla seva, Amelia, es va casar amb un litògraf (un altre artista), Victor Faure. La dona del rebesnet de l’Amelia, la Cristina, és genealogista i la responsable que avui tinguem moltes de les dades sobre aquests avantpassats. Dos altres germans, Natalio i Daniel, dibuixaven. Ens fixarem però en altres dos germans que van destacar bastant en l’ofici de pintor.
L’esplendor de l’aquarel·la i el París de la llum
Antonio García Mencía i Julio García Mencía van néixer el 1849 i eren bessons. Els dos van ser pintors de renom. Julio García Mencía era pintor i litògraf i va arribar a ser director de la Escuela Nacional de Artes Gráficas, així com fundador de la Compañía Asturiana de Artes Gráficas de Gijón. A més, va ser el pare d’un altre pintor bastant reconegut, Ángel García Carrión, pintor i professor de dibuix a Barcelona. Però el meu rebesavi, i el que aquí ens interessa, va ser el seu germà Antonio.
Antonio García Mencía (quart Antonio seguit) és potser el meu avantpassat de més pes en el món de l’art. Va ser un dels grans noms de l’aquarel·la del segle XIX i va portar el costumisme espanyol a les sales més prestigioses d’Europa.
Format a la Académia de San Fernando de Madrid amb el seu germà Julio sota la tutela de mestres com Federico de Madrazo, Antonio va destacar ràpidament guanyant nombrosos premis en la seva etapa de formació. El 1872 es va traslladar a París, on va viure gairebé vint anys i es va convertir en un dels pocs pintors espanyols capaços de prosperar exclusivament amb la seva obra, arribant a comprar-se el seu propi hotel-estudi. Allà devia viure la inauguració de la Torre Eiffel, la Belle Époque i l’Exposició Universal.
Tot i viure l’eclosió de l’Impressionisme a la «ciutat de la llum», García Mencía es va mantenir fidel a un estil acadèmic i preciosista. Va ser aclamat per les seves escenes de gènere, l’orientalisme i, sobretot, pel seu domini de l’aquarel·la, tècnica amb la qual va triomfar a Londres, Berlín i Bordeus. A Madrid, la seva rellevància el va portar a ser president de la Sociedad de Acuarelistas i professor de la Escuela de Artes y Oficios. També va ser molt actiu fent cartells.

Un dels seus grans èxits va ser la tercera medalla a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Madrid el 1892 amb l’obra Estrella Polar. Curiosament, en aquella mateixa exposició compartia cartell amb un jove Joaquín Sorolla, que va quedar segon i amb qui mantenia una relació cordial, tal com testimonien les cartes que conservem on Antonio li demanava recomanacions per al seu nebot, Àngel García Carrión. Guardo aquesta medalla de bronze a casa. Ocupa menys que els quadres 😅

El 1901 va tornar a participar-hi amb Nube de verano i va millorar: va guanyar la segona medalla.

Després de quedar vidu de la seva primera dona, Cruz Gutiérrez, la meva rebesàvia, Antonio es va casar amb Josefina Corchón Diaque, pintora i filla de pintor. Ella no només va ser la seva deixebla, sinó una autèntica pionera: va ser una de les poques dones inscrites a la Escuela de Pintura a finals del segle XIX, trencant barreres en el sistema artístic espanyol, un món gairebé exclusivament masculí.
Avui, l’obra d’Antonio García Mencía es pot trobar al Museo del Prado i en col·leccions internacionals.

El mestre que pintava les onades
El 1882 va néixer a París el meu besavi, Julio García Gutiérrez. Va ser un pintor destacat del segle XX que va deixar una petjada profunda en l’ensenyament artístic i en el gènere de la marina. (Per si us pregunteu què va passar amb el nom familiar Antonio, no patiu. El Julio va tenir un germà que es deia Antonio).
Des de ben jove va demostrar un talent excepcional a la Escuela Superior de Pintura de Madrid, on va col·leccionar medalles i accèssits en anatomia, perspectiva i dibuix entre finals del segle XIX i principis del XX.
La seva carrera com a docent el va portar primer a Còrdova, on va ser nomenat professor el 1904. Més tard, es va traslladar a Barcelona, ciutat on consolidaria la seva carrera: va ser catedràtic, vocal de la Junta de Museus i, finalment, el 1940, va ser nomenat director de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona (Llotja) i va ser delegat del ministre d’Educació Nacional. Va haver de gestionar la reconstrucció cultural en una Barcelona grisa després de la Guerra Civil. Per la seva tasca, el 1943 va rebre l’Ordre d’Alfons X el Savi.
Tot i aquest reconeixement oficial, la seva etapa final a la Llotja va quedar marcada per una profunda amargor institucional arran de la reforma de 1946. La divisió de l’escola en dues institucions va permetre que Frederic Marès, escultor i col·leccionista, (el del museu a Barcelona), el desplacés de la direcció de la secció de Belles Arts, un greuge que el meu besavi va viure com una maniobra política per desposseir-lo del seu llegat i autoritat. Per si el desplaçament institucional no hagués estat prou, la ironia va assolir un nivell gairebé insuportable quan, el 1954, Marès va instal·lar uns baixos relleus de granit a l’entrada del Banco de Vizcaya, precisament a l’edifici on Julio residia (Passeig de Gràcia, 51). El meu pare, que era ben petit, recorda aquesta forta animadversió familiar amb Frederic Marès, que a casa seva gairebé era l’«enemic» de la família.
Tot i que conreà diversos gèneres, Julio va destacar popularment per les seves marines «fogoses i solitàries». La seva obra va traspassar fronteres, exposant amb èxit al Brasil i a l’Argentina, a la famosa sala Witcomb de Buenos Aires. A Barcelona, les seves exposicions a la Sala Busquets eren cites habituals per a la crítica de l’època. Igual que el seu pare, també va fer molts cartells.


(aquest el tenia a l’habitació quan era petit)
Com a les anteriors generacions, l’art era el motor de la família. Per una banda, el seu germà Antonio García Gutiérrez va ser escultor i cartellista i per altra Mariano García Gutiérrez sembla que potser va fer algun cartell (seria un altre cas de repetició de germans artistes!). I per si fos poc, el Julio es va casar amb Antonia Sanz Obieta (Titi), que no només era la seva dona, sinó que a més a més era una pintora que va arribar a exposar a la Exposició Nacional de Belles Arts. La família de la Titi era un nucli femení amb una forta inclinació artística, en una època en què les dones lluitaven per fer-se un lloc en el món acadèmic de l’art. Tant la Titi com les seves tres germanes (Dionisia, Begoña i Elisa) van rebre formació a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid.
Més enllà dels títols oficials, el record familiar ens dibuixa al Julio com un home reservat. El seu net (el meu pare) el recorda com algú que «no li feia ni cas», i a la família se sabia que era d’aquells artistes que preferien expressar-se amb el pinzell abans que amb la paraula: D’ell es diu que «pintaba mucho y hablaba poco». D’aquella generació tinc les fotos familiars que després servien de model per als quadres i cartells.
El Julio i la Titi van tenir quatre fills. El Julio i l’Antonio, que van néixer mentre Julio treballava a Còrdova, la Carmen i el Mariano. El pintor de la següent generació va ser l’Antonio (1912) però el Julio (1911) era el meu avi.
L’herència emocional
Antonio García Sanz, el meu tiet-avi, doncs, era pintor, catedràtic de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi a la Llotja de Mar de Barcelona, va fer diverses exposicions a la Sala Busquets i pintava olis, principalment retrats. De tots els meus avantpassats és el que més ha marcat el meu estil pictòric: eren els retrats que «em miraven» quan jo era petit. L’Antonio va morir als 46 anys i per tant jo no el vaig arribar a conèixer.

El meu avi, el Julio García Sanz, va trencar amb l’ofici familiar i va ser advocat. Era l’advocat del gremi de fotògrafs de Barcelona durant el desarrollismo dels anys seixanta. El fet que el meu avi Julio es fes advocat del gremi de fotògrafs és un punt de gir en la història familiar: l’art ja no només es pinta, es protegeix legalment i es tecnifica.
El Julio es va casar amb la meva àvia, l’Olga Sallés Puig, del Prat de Llobregat i el 1943 va néixer el meu pare Jaime/Jaume (es veu que el meu avi va trencar a més a més amb la tradició de noms repetits). El meu pare va ser fill únic i hereu d’una pila de quadres de la família, i per això tenim tants quadres a casa.
El meu pare tampoc ha estat pintor, va ser enginyer, i això em va marcar a mi, que també ho soc. El Jaume García Sallés i la Mari Pepa Brustenga Echauri van tenir tres fills als anys 70 del segle passat, Guillem, Jordi i Maurici, dos enginyers i un economista.
Tot i que el meu germà Jordi també comparteix aquesta inclinació artística, de moment soc jo, Guillem Garcia Brustenga (GuillemArt.cat), qui ha pres la iniciativa d’atrevir-se a reivindicar el llegat pictòric dels Garcia —ara ja, Garcia en català— i d’assumir el paper de setena generació en ple segle XXI.
El temps dirà si hi haurà una altra generació d’artistes. De moment les meves dues filles estudien disciplines molt vinculades a la creativitat i al disseny. I com que la seva mare, la Clara, és Vila Terrades de cognoms, elles es diuen Garcia Vila: dos cognoms molt comuns, requisit indispensable per continuar la nissaga… i per tornar bojos els investigadors d’aquí 250 anys😜.
| Nota de l’autor:Aquest relat neix de la rigorosa recerca genealògica de Cristina Caballero Clavijo, de records compartits amb els meus pares i d’una investigació pròpia recolzada en les eines d’IA de Google (Gemini Deep Researchi NotebookLM). En aquells passatges on el temps ha esborrat les empremtes biogràfiques i ha confós noms i cognoms, m’he permès algunes mínimes llicències narratives per imaginar els detalls. Com diu la dita: «Que la realitat no espatlli una bona història». |


















