Pintura i intel·ligència artificial: crear art analògic en un món digital
Pintar continua sent, per a mi, una activitat profundament analògica. Un llenç, pintura acrílica o aquarel·la, pinzells, aigua, taques, errors i correccions. Al final del procés hi ha un objecte físic que ocupa un espai, que es pot tocar i que, a diferència del que passa quan treballes amb un ordinador, no té un botó de «desfer».
I, tanmateix, una part cada vegada més important del que passa abans i després de pintar és digital.
Potser això no és tan estrany en el meu cas. Soc, generacionalment, un natiu analògic, però sempre m’ha interessat molt la tecnologia i he treballat durant anys en entorns relacionats amb la innovació i el món digital. Per tant, em resulta bastant natural combinar dues coses que a primera vista podrien semblar oposades: pintar un quadre amb pinzells i pintura, però utilitzar al mateix temps ordinadors, aplicacions o intel·ligència artificial per preparar-lo.
La tecnologia em serveix per buscar idees, crear o modificar referències, preparar composicions, traslladar proporcions al llenç, documentar el procés i, evidentment, compartir després les obres. No hi veig cap contradicció. Al contrari: m’interessa especialment aquest punt on es troben els dos mons.
La pintura segueix sent analògica
Treballo principalment amb pintura acrílica i una part important de la meva obra és figurativa, especialment retrats. També dibuixo i faig aquarel·la, sobretot quan surto a fer urban sketching.
Quan començo un quadre hi ha moltes decisions que cap eina digital pot prendre per mi: quin color poso al costat d’un altre, si aquella pinzellada ha de quedar visible, si una taca funciona o l’he de tapar, si el rostre necessita més detall o precisament menys, o quan he de decidir que el quadre ja està acabat i deixar-lo tranquil.
Precisament aquesta incertesa és una de les coses que més m’atrauen de la pintura. En un ordinador podem duplicar una imatge, guardar-ne deu versions, esborrar, tornar enrere o provar infinites alternatives. Sobre un llenç, cada decisió modifica físicament el que ja hi havia. El procés va acumulant capes, encerts, errors i rectificacions, i una part d’això acostuma a quedar d’alguna manera visible en el resultat final.
Ara bé, abans d’arribar a aquest moment tan físic i analògic, la tecnologia pot ser una aliada molt útil.
Intel·ligència artificial per crear referències per pintar
Quan es pinta un retrat a partir d’una referència, una opció tradicional és treballar a partir d’una fotografia pròpia, una fotografia d’una revista o alguna imatge trobada a Internet.
Des de fa uns anys tenim una possibilitat nova: crear nosaltres mateixos una imatge de referència amb intel·ligència artificial. I no només generar-la des de zero. També podem partir d’una fotografia real i modificar-ne la il·luminació, la posició del personatge, el fons, la roba, la mirada o fins i tot tota la paleta de colors.
Puc, per exemple, demanar una imatge d’una dona asiàtica amb quimono, en primer pla i bambú al fons. A partir d’aquesta mateixa idea puc generar altres versions, fer que aparegui un ventall, canviar completament la llum, fer que miri cap a una altra banda, que tanqui els ulls o provar una combinació cromàtica que probablement no hauria trobat mai buscant fotografies per Internet.
Les eines també han canviat molt ràpidament. Quan vaig començar a experimentar amb aquest procés utilitzava sobretot DALL·E 3. Ara puc generar i modificar referències amb eines com ChatGPT o Gemini, i probablement quan algú llegeixi aquest article d’aquí a uns anys ja n’hi haurà unes altres.
Però aquí hi ha una distinció que per a mi és important: la imatge generada no és l’obra final. És el punt de partida.
La utilitzo de manera semblant a com utilitzaria una fotografia d’un model o un esbós de composició. Em pot servir per decidir què vull pintar, però després, quan aquesta imatge passa al llenç, comença un altre procés completament diferent. He de simplificar formes, interpretar colors, decidir què mantinc i què elimino i, sobretot, convertir aquella referència en una pintura feta a la meva manera.
Aquesta relació entre tecnologia i pintura, de fet, tampoc és tan nova com podria semblar.
A la meva família hi ha diverses generacions de pintors i artistes, i alguns dels meus avantpassats preparaven autèntiques escenografies per obtenir els models que necessitaven: disfressaven els familiars, muntaven una escena i els feien fotografies en blanc i negre que després utilitzaven per pintar els quadres.
Jo ara puc generar un rostre que no existeix amb intel·ligència artificial. Ells utilitzaven una tecnologia que en aquell moment també era relativament nova: la fotografia. Evidentment, les eines són molt diferents, però en el fons la necessitat és sorprenentment semblant.
De la pantalla al llenç
Una vegada tinc la referència apareix un altre problema que no té absolutament res de nou: com trasllado aquesta imatge al llenç mantenint les proporcions?
El sistema més conegut és probablement la quadrícula. Es divideix la imatge de referència en una sèrie de quadrats i es dibuixa al llenç una altra quadrícula amb les mateixes proporcions. Això permet deixar de pensar en tota la figura de cop i anar reproduint-la zona per zona.
No és cap invent digital, evidentment, però ara hi ha aplicacions i eines que permeten aplicar una quadrícula sobre qualsevol fotografia en pocs segons, triar-ne el nombre de divisions i adaptar-la a les dimensions del quadre.
Hi ha una altra tècnica que em sembla especialment curiosa i que vaig descobrir veient treballar artistes que pinten murals de gran format.
En lloc de crear una quadrícula perfectament regular, fan marques, línies o gargots aleatoris sobre la superfície. Després fotografien la paret amb totes aquestes marques visibles i, digitalment, hi superposen la imatge que volen pintar. Les marques funcionen com una mena de sistema de coordenades irregular que els permet saber on correspon cada part del dibuix.
Això em sembla un bon exemple de la barreja que explicava al principi: tens una llenç o paret física plena de gargots, una fotografia digital, una superposició feta amb una aplicació tipus Photoshop i, finalment, tornes al llenç amb pintura i pinzells.
No considero que utilitzar quadrícules, fotografies, projectors, IA o altres recursos sigui «fer trampes». Són eines que ajuden en diferents fases del procés. La quadrícula existeix des de fa segles, la fotografia va transformar la manera de treballar de molts artistes i els projectors també s’han utilitzat durant dècades.
El que m’interessa no és tant el procediment que s’ha utilitzat per situar inicialment una figura sobre el llenç, sinó què passa després amb la pintura.
Urban sketching: quan la tecnologia queda al marge
Hi ha una altra part de la meva activitat artística on passa gairebé el contrari.
També m’agrada sortir a dibuixar edificis, carrers i espais urbans, i participo en trobades d’Urban Sketchers, un moviment internacional de persones que es reuneixen per dibuixar directament allò que tenen al davant.
La filosofia dels Urban Sketchers és força simple: dibuixar in situ, a partir de l’observació directa, explicar amb els dibuixos els llocs on vivim o viatgem, registrar un moment concret i respectar les escenes que tenim davant. També hi ha una idea comunitària important: dibuixar plegats, valorar els diferents estils i compartir després els resultats.
Aquí la situació és molt diferent de treballar a partir d’una fotografia o d’una referència creada amb IA. Quan estàs assegut davant d’un edifici amb una llibreta, un bolígraf i potser una petita caixa d’aquarel·les, tota aquesta tecnologia queda bastant lluny.
Has de mirar el que tens al davant, decidir què és important i què pots ignorar, interpretar les proporcions i continuar dibuixant encara que alguna línia no hagi anat exactament on volies. Aquí no hi ha Ctrl+Z, i probablement aquesta és una part important de la gràcia.
Del quadern a Instagram
Però fins i tot aquí el món analògic i el digital es tornen a trobar.
Una de les idees del moviment Urban Sketchers és precisament compartir els dibuixos en línia. Per tant, una activitat que consisteix a seure físicament al carrer amb una llibreta i dibuixar allò que tens al davant acaba moltes vegades amb el mòbil a la mà, fotografiant el resultat i publicant-lo a Instagram.
I això, en realitat, també m’agrada.
El dibuix evidentment no neix per a Instagram. Existeix independentment de si després el veu una persona, cent o ningú, però Internet fa possible que aquell dibuix que abans hauria quedat dins d’una llibreta pugui arribar immediatament a altres dibuixants, a gent que coneix aquell lloc o simplement a persones interessades en aquella manera de representar-lo.
De fet, en una comunitat com la dels Urban Sketchers, Instagram i les xarxes tenen un paper curiós: una activitat completament analògica acaba generant una comunitat internacional essencialment digital.
Podeu veure els meus dibuixos urbans al meu perfil d’Instagram.
La tecnologia m’ajuda, però no pinta per mi
No tinc gaire interès a plantejar aquesta qüestió com una guerra entre art tradicional i tecnologia, ni tampoc entre artistes que utilitzen eines digitals i artistes que decideixen no fer-ho.
A mi m’agrada la tecnologia. L’he utilitzada professionalment durant anys, continuo tenint curiositat per les eines noves i segueixo amb especial interès tot el que està passant amb la intel·ligència artificial.
Però també, i sobretot, m’agrada embrutar-me les mans de pintura.
Potser precisament perquè passo moltes hores davant de pantalles valoro encara més les activitats que tenen aquesta resistència física: pintar, dibuixar, caminar fins a un lloc per fer-ne un esbós, barrejar un color que probablement no podré tornar a reproduir exactament igual o decidir que una pinzellada imperfecta es queda al quadre perquè, per algun motiu, funciona.
La tecnologia em permet preparar, experimentar, documentar i compartir, però el moment que continua interessant-me més és aquell en què tinc un pinzell a la mà i he de decidir què faig amb la següent taca.
Art analògic en un món digital
No crec que hàgim de triar necessàriament entre un món i l’altre.
Puc generar o modificar una referència amb intel·ligència artificial i després passar hores davant d’un llenç intentant transformar-la en pintura. Puc dibuixar una plaça amb tinta i aquarel·la, assegut físicament davant de l’edifici, i cinc minuts després compartir aquell dibuix amb persones que estan a l’altra punta del món.
De fet, aquesta barreja probablement defineix bastant bé la meva manera actual de treballar i també una mica la meva generació: he viscut una part important de la vida en un món analògic, he vist arribar Internet, els telèfons mòbils, les xarxes socials i ara la intel·ligència artificial, però continuo gaudint d’una cosa tan antiga com posar pigment sobre una superfície.
Soc un pintor en un món digital i, de moment, no tinc cap intenció de renunciar a cap dels dos.
